Inici

"excessiva afició a alguna cosa, especialment si és perjudicial"
Doncs si, fumo... i encara que no ho sembli, m'encanta mossegar-me les ungles (és com menjar pipes de carbassa i les mandonguilles casolanes de la meva mare .... comences a menjar-ne una i ja no pares). També em passa amb un bon llibre, que no el puc deixar de llegir o quan escolto aquella música especial.... És un vici consultar la wikipedia quan tinc dubtes (massa sovint), tenir a mà un diccionari de català i "malgastar temps" en aquest bloc que tant m'aporta i m'ensenya.... Més que vici -obsessió- és sortir amb la càmera a fer fotos, ensenyar-te a a fer-les i que me les regalis.... I, parlant de tot i de res, escolta'm bé: un dia d'aquests ho deixo, paraula.... _________________________________________________________"excesiva afición a algo, especialmente si es perjudicial" Pues sí, fumo... y aunque no lo parezca, me encanta morderme las uñas (es como comer pipas de calabaza y las albóndigas caseras de mi madre.... empiezas a comer una y ya no paras). También me pasa con un buen libro, que no lo puedo dejar de leer o cuando escucho aquella música especial.... Es un vicio consultar la wikipedia cuando tengo dudas (demasiado a menudo), tener a mano un diccionario de catalán y "trabajar" en este blog que tanto me aporta y me enseña.... Más que vicio -obsesión- es salir con la cámara a hacer fotos, enseñarte a hacerlas y que me las regales.... Y, hablando de todo y de nada, escúchame bien: un día de estos lo dejo, palabra....

Dia de platja, mar reposant.... com jo.... Compartir estones amb qui et faci somriure (encara que no en tinguis moltes ganes).... Baixar a la platja, cremar-te la planta dels peus.... Omplir-te de sorra el banyador, arrebossar les penes i aclarir-les una mica submergint-les dins el mar.... Fer el dormilega sota la ombrel·la, escoltar el soroll de l'aigua mentre els pensaments es relaxen.... Menjar arròs al "xiringuito" i de postres un gelat.... retornar a la sorra, fer fotos de boies grogues i de coloms tafaners.... recollir a tota pressa per una nova tempesta d'estiu, mentre es perd una xancleta pel camí i s'obliden algunes penes a la vora del mar.... una orxata ben fresca i dolça per berenar.... reposar cinc minuts més.... Respirar en blau.... _______________________________________________________Día de playa, mar reposando. ... como yo....Compartir ratos con quien te haga sonreír (aunque no tengas muchas ganas).... Bajar a la playa, quemarte la planta de los pies.... Llenarte de arena al bañador, rebozar las penas y aclararlas un poco sumergiéndolas dentro del mar.... Hacer el dormilón bajo la sombrilla, escuchar el ruido del agua mientras los pensamientos se relajan.... Comer arroz en el chiringuito y de postres un helado.... volver a la arena, hacer fotos de boyas amarillas y de palomas entrometidas.... recoger a toda prisa por una nueva tormenta de verano, mientras se pierde una chancleta por el camino y se olvidan algunas penas cerca del mar.... una horchata bien fresca y dulce para merendar.... reposar cinco minutos más.... Respirar en azul....

I ja en tenia ganes, tu. El Bloc del Bixo abandona l’activitat regular fins el mes d’agost aproximadament. Durant aquest temps, tanmateix, és probable que hi vagi publicant cosetes lleugerament off topic –si és que existeix res que pugi ser considerat off topic per aquest bloc– i també que us topeu amb alguns posts que intentaré programar en les properes hores, si l’estrès i els preparatoris pre-viatge m’ho permeten.

Res més. Gràcies a tots i totes els qui seguiu el bloc via RSS, correu electrònic o entrant directament al web. Tornarem amb les piles 100% recarregades i amb ganes de continuar fotent canya per la xarxa. Fins aleshores, us deixo aquí els quatre posts que, segons Google Analytics, han estat els més vistos durant aquesta temporada.

Salut!

El gat que repara la impressora (19-03-2009)

Marques blanques, qui hi ha al darrere? (26-08-2008)

Probablement el PSC no existeix (13-01-2009)

El cotxe oficial d’Obama (23-01-2009)

A propuesta del Partido Popular, el Ayuntamiento de Alella congelará o, en caso de que el IPC sea negativo como consecuencia de la crisis económica, rebajará todos los impuestos y tasas municipales para el próximo año 2010.La moción presentada por nosotros inicialmente contemplaba la rebaja del IBI para este mismo año destinando a ese fin un excedente de tesorería generado con la liquidación del presupuesto del pasado año 2008. Una vez suprimida esta petición, CiU se adhirió al resto de la propuesta que consistía en congelar los impuestos y tasas para el próximo año y, en csaso de persistir la crisis, aplicar el IPC negativo con el objetivo de rebajar la presión fiscal de nuestros vecinos para ayudarles a afrontar la crisis. Por parte del Alcalde se nos propuso la retirada de la moción con el compromiso de convocar una Comisión Informativa extraordinaria el próximo mes de julio cuyo objeto fuera estudiar las ordenanzas fiscales y valorar la posibilidad de hacer ajustes en los impuestos. Aprovechando esa petición pero sin renunciar a nuestra moción, le propusimos al Alcalde que votara a favor de nuestra propuesta demostrando así a los vecinos esa voluntad de adoptar medidas que ayudaran a afrontar la crisis. Con el voto a favor de ERC-LG, el resto de grupos no quisieron quedarse huérfanos ante la aprobación de la propuesta económica más importante tomada por un Pleno en nuestro ayuntamiento y con una afectación tan directa en la economía de nuestros vecinos.Esto es hacer política pensando en Alella. Esto es ofrecer soluciones. Las mociones de alcaldes de Hiroshima o Nagasaki que presentan grupos como Gent d'Alella, o las que pretenden que Coca-Cola etiquete sus refrescos en catalán poco tienen que ver con los problemas de nuestros vecinos.

Alerta amb la portada d’avui del diari esportiu madrileny –i madridista– “Marca”, si més no, amb la versió de la portada que ofereixen al seu web.

[Clic al damunt per a veure-la ampliada]

“Calderón pagó 24 kilos en comisiones en 2 anos”. És quelcom aberrant d’imaginar.

Menció a part mereixen les paraules de Kaká, una de les dues noves estrelletes del Madrid, després de guanyar ahir la Copa Confederacions. El bon home considera que no ha pogut començar millor la seva etapa al club merengue. I jo que em pensava que la copa l’havia guanyada amb la selecció del Brasil!

Ahir em va arribar un e-mail amb un interessant arxiu adjunt: un àlbum de cromos de la temporada 1964-65 de la Lliga espanyola de futbol. Si hi voleu fer un cop d’ull, el teniu aquí penjat.

La cosa que més m’ha cridat l’atenció de la col·lecció de cromos –deixant de banda els curiosos looks d’alguns futbolistes– és el fet de constatar que als 60, els fotomuntatges ja eren presents en el món del futbol. Tal com passa avui dia, vaja. Vegeu, si no, la pàgina de l’àlbum dedicada al RCD Espanyol (RCD Español, en aquella època). A veure si hi trobeu res d’estrany.

[Clic damunt la imatge per a veure-la ampliada]

Què? No? No hi veieu res d’anormal en la darrera filera de futbolistes? Vejam si ampliem el cap de Di Stéfano i el seu company de la dreta…

Hmmmm….segur que és en Di Stéfano aquest home groguenc? O n’és una rèplica en versió capgròs, com aquells que acompanyen els gegants a les festes majors? Si comparem el seu cap amb el del senyor Rodilla, de la seva dreta, la cosa esdevé gairebé de circ. Així doncs, o bé Di Stéfano és un capgròs de tres parells de nassos, o bé es tracta d’un fotomuntatge com una catedral.

Vegem, per a sortir de dubtes, una altra foto d’en Di Stéfano a l’any 1963, tot just quan va fitxar per l’Espanyol.

Com veiem –a part de ser un judes venut i avingut a participar amb la dictadura, tot deixant-nos amb el cul a l’aire per anar-se’n a jugar al club del desgraciat del Generalísimo– el paio sembla força normal. No sembla pas groc i té el cap proporcionadet i tot. La imatge que il·lustra la seva entrada a la Viquipèdia ho corrobora.

No hi ha dubte, doncs. Ens trobem davant d’uns dels primers fotomuntatges futbolístics de la història. Un retalla-enganxa totalment literal, sense parar-se a mirar grandàries ni proporcionalitats. Malgrat la manca de les eines adients, trobo que potser s’hi haurien pogut escarrassar un pèl més.

La manca d’autoestima que tenim la ciutadania d’aquest país pel que fem i pel que som, és un dels trets que ens caracteritza com a societat. Sovint ens cal el reconeixement de fora per obrir els ulls davant la qualitat del que fem. Bona mostra d'això són els vins de la Denominació d'Origen Alella. Sí! A prop de casa seva, al Maresme mateix, s'hi produeixen vins d’altíssima qualitat. Blancs, rosats i negres. De reconeixement internacional, amb presència a alguns dels millors restaurants del món. Però aquí no només no ens enorgullim, sinó fins i tot és difícil trobar aquests vins a les cartes dels restaurants de la comarca. Diuen que la gent no els demana. I no només això: a vegades cal recordar a algunes administracions que als seus actes no hi posin vins de la Rioja. S'imaginen un francès o un italià bevent vi de fora en un acte del seu Ajuntament? És clar que, paral·lelament molts veïns dels 18 municipis de la DO no saben que el seu poble en forma part.

Doncs ja n’hi ha prou. Cal treballar per posar en valor allò que tenim, allò que ens diferencia i que ens fa únics. Per reforçar la nostra identitat, però també per crear nous motors econòmics. Prova d'això és la signatura de tots els Ajuntaments de la DO amb els cellers i el Consell Regulador per la promoció dels nostres vins, i les inauguracions del celler romà i del primer Centre d’Acollida Turística de Catalunya a Teià. Ara cal que la nostra gent sigui coneixedora i conscient d’allò que tenim, i que comencem a exercir de maresmencs i de catalans: orgullosos del que som, del que tenim i del que fem.

Suposo que molts i moltes de vosaltres coneixeu “Yahoo!Respuestas” (no hi ha versió en català), un servei 2.0 que ens permet de “penjar” una pregunta, qualsevol, per a que els usuaris ens la responguin. Els mateixos usuaris voten aquella resposta que creuen més encertada i d’aquesta manera aconseguim resoldre el nostre dubte –si més no, aquesta és la idea. Doncs si coneixeu el servei, i sabeu, més o menys, què és un hoygan, probablement ja intuïu què redimonis és això de Yahooygan.

Es tracta d’un web, també 2.0, que intenta recopilar les preguntes i/o les respostes més inversemblants, absurdes o ridícules (parides, òbviament, per hoygans) que hom pot trobar-se navegant per Yahoo!Respuestas. El següent vídeo –narrat per l’inconfusible Loquendo– ho explica de manera brillant i divertida.

I és que realment, si feu un volt per Yahooygan, us espantareu de les imbecil·litats que arriba a preguntar la gent.

Via | Blogoff

Ahir em va arribar la prova que no tots els e-mails de cadena són soporífers o ridículament absurds. La poesia que llegireu a continuació, segurament, no té massa qualitat literària però –això sí– la dosi d’humor realista és força elevada. A més a més, al final de tot hi podreu llegir el que us passarà si no divulgueu el missatge. És espantós.

“PREGÀRIA 

Mare de Déu mitjancera,
feu que tots els catalans,
tant polítics com votants,
tinguem molta més trempera.

I que a les properes eleccions
el Pesoe i el Pepé
perdin tots els seus escons
o quasi tots, pel nostre bé.

A Madrid, els aeroports.
I els papers, a Salamanca.
I si aquí no ens fotem forts
no tindrem ni la Petanca.

A Madrid, els cinturons
i autopistes gratuïtes.
Aquí paga per collons,
que qui es queixa és victimista.

Damunt dels Cirera i Montilla
hi ha l'Aznar i el Zapatero:
un falangista al capdavall
i un aspirant a torero.

Estem cecs si no veiem
que ens estafen cada dia
i si a més va i els votem,
som masoques, jo et diria.

Mig milió de signatures
reclamaven seleccions.
¿Catalanes? ¡Mano dura!
¡Viva España y de las JONS!

Aquí estem cosits a impostos
i allà tenen subvencions.
Ens munyeixen ben ansiosos,
ens espremen fins al fons.

I menteixen i ens insulten
Razón, COPE i ABC.
Si a Madrid així s'ho munten
no hi tindrem mai res a fer.

I a l'Espanya imperialista,
la que ens buida la cartera,
per si ens queda poca vista
han fet una gran bandera.

L'any 2008 en fa trenta
que esperem tornar a ser grans.
Mare de Déu de l'Empenta,
empenyeu els catalans!

AQUESTA ORACIÓ HA DE FER 7 VOLTES AL MÓN. FES-NE 7 CÒPIES I ENVIA-LES PER CORREU CONVENCIONAL O ELECTRÒNIC ABANS DE 7 DIES.

NO ENVIÏS DINERS. JA N'ENVIES PROU A MADRID AMB L'IRPF, L'IVA, L'IBI,  L'IMPOST DE SOCIETATS I ELS IMPOSTOS ESPECIALS. PENSA UN DESIG I, SI NO  FAS EL PRÉSSEC, LA MARE DE DÉU DE L'EMPENTA TE'L CONCEDIRÀ UN DIA O  ALTRE.

EXEMPLES DE DESITJOS PER ALS DESORIENTATS: UN AEROPORT COM DÉU MANA; AUTOVIES/AUTOPISTES FINANÇADES PEL MATEIX ESTAT QUE FINANCEM NOSALTRES; SELECCIONS NACIONALS CATALANES; TGV CONNECTAT AMB EUROPA; EL RETORN DELS DOCUMENTS ROBATS A CATALUNYA I ARA EMMAGATZEMATS A SALAMANCA; EL
RECONEIXEMENT DEL NOSTRE DRET A L'AUTODETERMINACIÓ; UN CLAU INTERESSANT
( i per què no?), ETC., ETC.

X. BLANCAFORT, VETERINARI, NO VA FER CAS DE LA CADENA, I SE LI VA APARÈIXER L'AZNAR CANTANT EL 'CARA AL SOL'.

P. VILLANUEVA, AGENT D'ASSEGURANCES, VA TRENCAR LA CADENA, I VA HAVER DE VEURE LA SÈRIE COMPLETA DE 'CINE DE BARRIO' AMB LA CARMEN SEVILLA AL COSTAT.

N. PONS, ACTRIU, HO VA DEIXAR A MITGES, I SE LI VA ATRAVESSAR UNA ESCUDELLA DUBTOSA. PENEDIDA, VA COMPLETAR LA CADENA I DE SEGUIDA VA TROBAR UN MARIT EX-CONSELLER D'OBRES PÚBIQUES.

E. AMETLLA, ECONOMISTA, VA LLENÇAR L'E-MAIL A LA PAPERERA. DES DE  LLAVORS, CADA NIT SOMIA QUE L'ACEBES ÉS NOMENAT PRESIDENT DE LA GENERALITAT, I QUE EL GASPART CONTINUA SENT PRESIDENT DEL BARÇA. ESTÀ DESESPERAT.”

Per Internet hi circulen un munt d’efectes òptics, però aquest que veureu ara és dels millors que he vist. Les línies gruixudes de l’espiral que hi ha a continuació semblen de tres colors diferents, però en realitat només hi ha dos colors, verd i rosa. No hi ha blau.

Increïble, però cert. Si ho voleu comprovar, deseu la imatge i obriu-la amb Photoshop o similars. No hi trobareu pas el blau. Les línies gruixudes que semblen blaves són en realitat verdes, com les que efectivament semblen verdes (codi de color #00FF96, per a ser exactes). Les altres línies gruixudes que semblen roses, són roses. Aquí teniu els dos colors:

A Microsiervos, que és on he vist l’efecte, expliquen que el secret està en les línies més finetes, que “giren” en sentit contrari a les altres, i que enganyen el nostre cervell perquè van canviant de color.

Via | Microsiervos

Estic apàtica, tristona, moixa, tova.... Em sap greu trobar-me així, per que tinc ganes d'escriure com sempre, però només em passen pel cap paraules malenconioses.... M'agradaria estar optimista.... pensar en colors vius, en música que em fes moure els peus.... però aquests estats d'ànim de vegades són incontrolables. Qui més qui menys els ha patit en algun moment de la seva vida.... No s'hi pot lluitar contra ells, almenys jo no n'he après, encara. Tot i que dic sovint allò de: "Si un problema té solució, per què amoïnar-se? I si no la té.... per què amoïnar-se?.... Doncs res, intentaré aplicar-me la meva pròpia medicina, i m'ho diré ben fluixet - a cau de cor - com una carícia tendra.... no se m'espanti pas i s'acabi de trencar.

El passat mes de febrer vaig parlar-vos del tristíssim cas de l’elefanta Susi del Zoo de Barcelona i les pèssimes condicions en les que és obligada a viure. Doncs bé, ara sembla que el Zoo, per tal d’intentar callar les crítiques, ha optat per un remei…que no cura del tot la malaltia: portar una altra elefanta a Barcelona, la Yoyo, que es trobava també sola a “Aqualeon” (Albinyana, Baix Penedès), per a que faci companyia a la Susi. És evident que aquesta solució soluciona només una part ínfima del problema. Ambdues elefantes deixaran d’estar soles, i això és bo per a un elefant, que per al seu benestar psicològic necessita de viure en manada. Tanmateix, la solució que s’havia d’haver triat és la de traslladar a Susi i Yoyo a un espai en condicions on puguin viure còmodament –com el que proposen a Libera a Susi, per exemple– i no a un Zoo d’una gran ciutat on el terreny que tenen per a conviure és de reduidíssimes dimensions, si el comparem amb les vastes extensions que els animals d’aquest tipus necessiten per a viure. Això que dic ho ha confirmat tàcitament un responsable del Zoo a qui han entrevistat fa uns minuts al programa “Els Matins” de TV3. En ésser preguntat sobre quines eren les millores en l’espai que dedicaran a Susi i Yoyo, i que suposadament havien de fer callar tots els animalistes, el paio ha fugit completament d’estudi i s’ha posat a parlar del temps de contacte que necessitaran les dues elefantes per arribar a fer-se amigues. Una manera brillant de dir que de millores, cap ni una, i que el què diguin els anti-Zoo, ells s’ho passen pel folre. Si pengen el vídeo al 3 a la carta, ja us el posaré.

És trist que un elefant, per al Zoo, tingui tanta rellevància com per a no voler deixar-lo viure saludablement. Dit d’una altra manera: si la Susi marxa, deixarien de guanyar massa quartos. De res no serveix intentar fer entendre a gent tan estreta de mires, gent que no hi veu més enllà dels maleïts euros, del puto afany de lucre i del puto capital, que els animals són éssers vius, que pateixen com qualsevol altre ésser viu, i que no són cap joguina ni cap objecte com els que s’exposen als museus, ni cap espectacle com els pallassos d’un circ. No estan capacitats per a entendre que cada vegada som més els qui odiem aquella presó anomenada Zoo i la seva macabra manera d’entendre la vida animal.

Qui sou vosaltres, imbècils, per decidir com, per a qui i per a què ha de viure un animal?

M’agradaria comentar aquí un parell de notícies relacionades amb l’Estat “social i democràtic de Dret” (i de nyigui-nyogui) que és l’espanyol, el qual es veu que propugna –veure l’article 1 de la Constitució espanyola– “com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme”. Brutal. Sobretot, ja ho sabeu, pel tema del pluralisme.

El pluralisme de l’Estat espanyol és alarmantment monolític, car, tot allò que divergeix de la “España, una” és sistemàticament atacat des de diversos fronts (vegeu el tema de la normalització lingüística del català o el dels continus atacs al nou Estatut tot i haver estat prèviament retalladíssim a les Corts espanyoles, per exemple). La darrera prova d’això que dic la trobem en el fet dels xiulets massius amb què les afeccions del Barça i de l’Athletic Club taparen gairebé completament l’himne dels espanyols quan aquest sonà per megafonia, tot just abans d’iniciar-se la final de la Copa del rei 2008-09. Doncs com que a l’extrema-dreta, òbviament, no agradà gens aquesta actitud, han decidit de denunciar els “organitzadors de la xiulada” a l’Audiència Nacional espanyola. Els impulsors d’aquesta ridícula i censuradora iniciativa són la gent de la “Fundación para la Defensa de la Nación Española” (Danaes) –la mateixa fundació que aconseguí que es jutgés Pepe Rubianes per “ultratge a Espanya”– de la qual n’és patró d’honor el pepero català, Alejo Vidal-Quadras. Ja ho veieu, al darrera hi ha tot un senyor demòcrata que acata la Constitució. Això sí, heu de saber que el “pluralisme” que concep en Vidal-Quadras és d’àmbit limitat; consisteix en decidir si crides “¡Viva España!” o “¡Arriba España!”. Tot el que se surti d’aquí, és massa radical i ha de ser censurat.

L’altra notícia relacionada amb la pantomima parlamentària que és l’Estat, la trobem al Senat espanyol. Resulta que com que a allà, a diferència del Congrés espanyol, hom  s’hi pot expressar en qualsevol de les llengües hipotèticament oficials de l’Estat, han decidit de contractar set intèrprets per a que tothom entengui el què s’hi diu. Fins aquí, tot bé. Tanmateix, la situació esdevé patètica quan hom s’assabenta que dels 7 intèrprets, 2 traduiran del català, 2 de l’èuscar, 2 del gallec…i 1 del valencià. Talment com si el valencià fos un idioma, i no un dialecte del català. La mateixa segregació entre català i valencià apareix també al web del Senat, que permet escollir de veure-la castellà; en èuscar (clicant on hi diu “Ongi etorri”); en gallec (clicant on hi diu “Benvidos”); en català (clicant on hi diu “Benvinguts”); o bé en valencià (clicant a un altre “Benvinguts”). Tristíssim.

La mala llet –o la fervent incultura– dels espanyolistes, no té límit.

Alguna vegada em llevo abans de que soni el despertador, com avui.... (em sembla que he patit un malson, però no el recordo). Aleshores, descalça, he enfilat cap a la terrassa i m'he trobat amb un principi de dia esplèndit que m'ha robat un esborrany de somriure.... M'he recolzat a la barana i he respirat aire, profunda i lentament .... Hauria d'intentar esvair les teranyines del meu cap, que s'estan fent massa espesses.... -ara que m'hi fixo, també s'haurien de regar una mica els geranis-.... __________________________________________________________Alguna vez me levanto antes de que suene el despertador, como hoy.... (creo que he sufrido una pesadilla, pero no la recuerdo). Entonces, descalza, he enfilado hacia la terraza y me he encontrado con un principio de día espléndido que me ha robado un boceto de sonrisa.... Me he apoyado en la barandilla y he respirado aire, profunda y lentamente.... Debería intentar desvanecer las telarañas de mi cabeza, que se están haciendo demasiado espesas.... -ahora que me fijo, también se tendrían que regar un poco los geranios-....

“Dinner in the sky” és una iniciativa que permet fer qualsevol àpat o fins i tot unes copes, penjats, literalment, a uns 50 metres d’alçada. A la peculiar taula voladora hi caben fins a 22 comensals, sense comptar els dos cambrers que serveixen el menjar. A més a més, si ho desitgem, també podem ambientar la vetllada amb un cantant i un pianista, ubicats en una altra plataforma suspesa en l’aire, prop de la nostra taula.

Les imatges, extretes del web oficial, són certament espectaculars.

La panoràmica que hom ha de tenir d’allà penjant ha de ser quelcom impressionant. “És un esdeveniment únic. Pensat per a tothom qui desitgi transformar un àpat o una reunió corrent en un moment màgic que deixarà impressionats els seus convidats”, expliquen al web oficial. I tant que els deixarà impressionats! Sobretot si n’hi ha cap que tingui vertigen!

Per cert, del preu que s’ha de pagar per això, no se’n sap res. Tanmateix, barat, no fa pinta de ser-ho.

Via | No puedo creer que lo hayan inventado

Hi ha algú que no conegui el Windows Live Messenger (la iaia nonagenària no compta)? Doncs enguany compleix ni més ni menys que 10 anyets. El popular servei de missatgeria instantània de Microsoft, que començà a funcionar el 1999 sota el nom de MSN Messenger, arriba al seu desè aniversari amb, segons sembla, una salut de ferro. Més de 300 milions d’usuaris actius ho ratifiquen.

Jo, si la memòria no em falla, vaig començar a utilitzar-lo pels volts del 2000, amb el  meu súper 486 “heretat” de mon germà. Abans feia servir el ICQ, el qual vaig veure’m obligat a abandonar degut a la persistent insistència dels companys i companyes d’institut, que només usaven “el messenger” –i que, per cert, més d’un era incapaç d’entendre que el concepte “Internet” no va necessàriament lligat a “Messenger”.

Citada, doncs, la meva llarga trajectòria com a usuari, voldria dedicar des d’aquí un petit homenatge a la popular aplicació que tantíssimes bones estones m’ha fet passar.

Per molts anys, Messenger!

El dia 29 d’abril d’enguany, a rel d’una nova notícia sobre el nefast tracte que els i les ocellaires de la Rambla de Barcelona dediquen als animals amb els quals trafiquen, vaig decidir utilitzar un dels (pocs) canals que els polítics posen a disposició del ciutadà per tal que aquest pugui manifestar-los el seu malestar amb algun tema o informar-se de qualsevol cosa. Vaig decidir enviar un missatge als dos partits que governen la capital catalana, PSC i ICV, i també a aquell altre partit que rebutjà tornar a formar govern amb aquests dos, ERC.

En principi tot va anar bé, excepte amb el web d’ICV que em retornava un error quan provava d’enviar el missatge; ho vaig solucionar enviant un mail a la senyora Imma Mayol directament des del web de l’Ajuntament de Barcelona.

Clic damunt les imatges per a veure-les ampliades. 

e-mail al PSC

Missatge enviat correctament

e-mail a ICV

Error

e-mail a Imma Mayol

Missatge enviat correctament

e-mail a ERC

A dia d’avui, 23 de juny, gairebé dos mesos després d’enviar-los, sabeu quants missatges de resposta he rebut? Cap ni un. Cap dels quatre partits s’ha dignat a respondre a un ciutadà preocupat per la qualitat social i democràtica de la gran Barcelona del segle XXI. Sincerament, ho trobo vergonyós i alarmant. Ni tan sols la relativa proximitat de les passades eleccions europees del 7 de juny serví per a encoratjar l’acomodada classe política a respondre les meves preguntes. Tristíssim. Ara només em queda preguntar-me per què caram posen una adreça de correu electrònic i un servei de missatgeria a disposició de ciutadans i ciutadanes, si després es passen els missatges que els arriben pel folre dels collons.

Això sí, quan hi ha eleccions i l’índex d’abstenció és altíííísim, hi corren tots a lamentar-se’n. Però com poden ser tan pocavergonyes? Sinceritat, si us plau! Que la ciutadania voti o no voti, que es preocupi o no es preocupi per la política o pel benestar social de tots i totes, a la gran majoria els la pela completament. Com menys els molestin i més fàcilment puguin embutxacar-se diner públic, molt millor. Jo, tanmateix, ja he après la lliçó i tot el temari. Per part meva, a PSC, ICV i ERC, quan arribin les properes eleccions ja els poden donar ben bé pel cul. Cosa que –amb la mà al cor– em dol especialment per un d'aquests tres partits, perquè encara hi volia veure certes espurnes –ja totalment esmorteïdes– de qualitat i de sinceritat democràtica.

Que com estic ? Doncs, aixafada....ni més ni menys.

Heus ací la prova que la “tele-escombaries” pot arribar a ser altament nociva per a la salut. Alerta, el vídeo és certament desagradable. Us recomano que no el mireu en cas que tot just hàgiu acabat d’esmorzar, dinar, berenar, sopar o de culminar qualsevol altre àpat.

[Youtube, 29 segons. Recomanat en HQ]

Via | APM.

Siempre se dice que la política municipal es distinta a la de otros ámbitos. Ello genera desde pactos o alianzas aparentemente extrañas hasta la aparición de grupos locales, supuestamente independientes, que presumen de dedicarse sólo a las cuestiones del municipio. Alella en esto no es diferente. En nuestro consistorio tenemos dos buenos ejemplos. Gent d’Alella siempre ha reprochado al resto de grupos de hacer política de partido en el municipio y, pese a alardear de abstenerse en mociones aparentemente supramunicipales, en alguna ocasión las han apoyado si tenían visos progresistas o de izquierdas. En el último Pleno ellos también han propuesto una moción que nada tiene que ver con Alella o los problemas de sus vecinos. Han presentado una moción que nace en dos municipios japoneses…y se han quedado tan anchos. COR, Amor per Alella, desde que es liderado por su actual regidor nunca se ha escondido de ser públicamente independentista y republicano. Exactamente igual que ERC-LG. Es una manifestación autóctona de ese posicionamiento político. En el Pleno de junio el Partido Popular ha presentado dos mociones que sí son trascendentes e importantes para nuestros vecinos. El Partido Popular es sensible a los problemas de nuestros ciudadanos y por ello plantea soluciones. La primera de ellas pedía la reducción del Impuesto sobre Bienes Inmuebles (IBI), aplicando para ello el excedente de tesorería de la liquidación del presupuesto del 2008. También incluía el aumento de bonificación en el IBI hasta un 50% para aquellos que instalen sistemas de energías solares o renovables en sus viviendas. Y, para el supuesto de que no quisieran ERC-LG y PSC rebajar el IBI de este año, propusimos la congelación de todos los impuestos y tasas para el 2010 y, si la crisis se mantiene o agrava, la aplicación del IPC, lo que supondría una rebaja en todos los impuestos. La segunda moción, ante las irregularidades acreditadas en todo el asunto, instaba a tomar el acuerdo de archivar todos los procedimientos sancionadores generados por la cámara del semáforo de Angel Guimerà con la devolución de las multas pagadas y el reintegro de los puntos a aquellos conductores que se les hubieran retirado. Pese a la insistente manifestación del Alcalde y del regidor socialista de que sólo se pretendía disciplinar el tráfico y no había afán recaudatorio, ellos han mantenido procedimientos, multas y retiradas de puntos. Esas políticas no buscan solucionar problemas sino agravarlos. Artículo revista municipal El Full, Julio 2009