els Blocaires

La Carme ha decidit tancar la seva etapa a la política municipal. Ha estat una decisió personal fruit de la seva voluntat de dedicar-se a la seva tasca vocacional de mestra.

Durant aquests anys ha estta una companya amb la que vam encetar un camí que va ser molt profitós pel Masnou.

Seves van ser les actuacions en temes d'Educació com el PEM i el Consell de Nens i Nenes o la seva participació en la primera escola bressol pública que tant bon resultat han donat a la població.

De fet la seva tasca a Educació ens ha facilitat molt les coses i especialment als actuals responsables.

Gràcies Carme i sort!!!!

Com és de costum, tot menjant algo ràpid al despatx, llegeixo a l'edició digital de l'Avui, que Alfons López Tena sona com a possible candidat de CiU a les eleccions europees que es celebraran el proper mes de juny del 2009, en substitució de l'actual eurodiputat Ignasi Guardans. El cert és que les eleccions europees són d'aquells comicis electorals que encara no saps ben bé quin sentit tenen. El què passa a Estrasburg, i el què es cou al Parlament Europeu, rarament trascendeix. La pregunta és, què han fet els nostres eurodiputats? Fins i tot, quan s'aproximen les eleccions europees, sempre hi ha aquell qui opina que els respectius candidats han fet algo malament per defenestrar-los, convertint-se el Parlament en un autèntic "cementiri d'elefants".En qualsevol cas, si a Estrasburg podem treure coses de profit pel nostre país, doncs endavant les atxes, posem tota la carn a la graella, i intentem treure el màxim nombre de representants. En aquest sentit, valoraria positivament la designació d'en López Tena, pel seu marcat perfil sobiranista. Si des d'Europa ens pot aportar el seu granet de sorra per complir els nostres anhels de llibertat, endavant! En canvi, si realment al Parlament Europeu, poca cosa tenim a dir les minories nacionals, doncs millor que en López Tena es quedi a casa, i pugui treballar des d'aquí per la construcció nacional. En quant a la fórmula per presentar candidatura, diu en Guardans, que és contrari a mantenir la candidatura conjunta de Galeuscat (formada per partits nacionalistes gallecs-BNG- bascos-PNB- i catalans CiU), perquè aquesta fórmula desmobilitza l'electorat d'UDC... Personalment, crec que qualsevol fórmula que permeti sumar diferents identitats nacionals, és una bona fórmula per fer sentir la nostra veu com a pobles i nacions oprimides. De la mateixa manera, també considero favorable l'oferiment d'en Joan Puigcercós per constituïr una candidatura unitària dels partits catalans, però aquí afegeixo, dels partits nacionalistes catalans (CiU o CDC i ERC)

El Semanal Digital, 1 de diciembre de 2008.

TIENE LOS DÍAS CONTADOSEl efecto "Supermontse" se diluye en el PPC de Alicia Sánchez CamachoPor Eloísa Sánchez Bolinaga

POCA PÓLVORA
Los militantes del PPC han dado la espaldaa Nebrera en los Congresos provinciales.Mucho ruido para poca pólvora. Quería aprovechar los congresos provinciales para situar a los suyos en puestos estratégicos del partido. El sueño se ha disuelto en el ácido de su ambición.
1 de diciembre de 2008


El efecto Montserrat Nebrera. La expresión pareció tomar fuerza en el XII Congreso de los populares catalanes. La parlamentaria autonómica dio entonces la batalla y, pese a que la candidata oficial, Alicia Sánchez Camacho, se convirtió en la nueva presidenta del PPC, sumó el 43,2% de los votos de los críticos con la intervención de Génova. La marea de berrinche liderado por Nebrera, "Supermontse" para algunos, prometía dar guerra en los congresos provinciales como paso previo a cumplir su sueño de ser la líder del partido, aunque para ello tuviera que esperar a las elecciones internas de 2011.

Pero el efecto Nebrera solamente estaba acuñado y nunca acabó de llegar. Aunque se reivindicó como la representante de más de cuatro de cada diez de unos militantes normalmente disciplinados, la que fue fichaje estrella de Josep Piqué en las pasadas elecciones autonómicas no obtuvo ni de lejos los resultados fantaseados. Los cónclaves provinciales del PPC en Lérida y Gerona, celebrados este fin de semana, reprodujeron la pauta de lo ocurrido siete días antes en Barcelona y Tarragona, donde los candidatos afines a Alicia Sánchez Camacho se hicieron con una abultadísima victoria.

Con una media en esos congresos del 90% de los apoyos, ha quedado demostrado que Montserrat Nebrera era flor de un día. Fuentes de la calle Génova consultadas por El Semanal Digital señalan que Nebrera "se equivocó al pensar que los compromisarios la votaron a ella en julio. Si la apoyaron fue porque carecieron de tiempo para asimilar la candidatura de Alicia Sánchez Camacho, pero el tiempo ha puesto las cosas en su sitio". El regusto final que deja los descorches congresuales es la consolidación de Sánchez Camacho y la inmolación de Nebrera.

Por descontado, la lejanía existente entre Alicia Sánchez Camacho y Montserrat Nebrera dificulta todavía más su continuidad en el PPC. De modo que la hoy parlamentaria autonómica, otrora número dos de la lista por Barcelona, y outsider de la marca catalana, atraviesa un estado que huele a liquidación de cara a las elecciones autonómicas, previstas inicialmente para finales de 2010. "Nebrera no ha dejado nunca de ser una carga para el partido", afirman gráficamente en la sede nacional del PP. Su ambición, gusto por el protagonismo y discurso camaleónico ha creado los suficientes huracanes en el centro-derecha como para que el deseo sea ponerle de patitas en la calle.

Carente de anclajes, Montserrat Nebrera acabará fuera. Siempre podrá regresar a su cátedra de Derecho Constitucional de la Universidad Internacional de Cataluña."

Avui estava cercant preus de vols per internet. La meva primera opció ha estat IBERIA. No és que els tingui un especial afecte però quan he volat amb ells la cosa ha anat sempre prou bé. Tanmateix, aquest cop he cercat malament!!! He escrit directament a la barra de navegació www.iberia.cat. Pensava que m’havia equivocat i que m’apareixeria el típic missatge d’error atès que IBERIA no té el web traduït al català.

Però Iberia té redireccionat el domini www.iberia.cat al www.iberia.com, és a dir a l’edició española. Realment, m’ha fet il·lusió! IBERIA havia traduït el web al català!!! Malauradament el miratge ha durat poc temps. Després de cercar una estoneta, he conclòs que la traducció no hi era; ni una versió en català ni una edició amagada en català per a l’Estat Andorrà. I m’han sorgit un munt de preguntes…
No era necessari tenir el web en català o parlar de la comunitat lingüística catalana per poder tenir el domini .cat [http://www.domini.cat/normativa/normativa_registre.html]
De què serveix a la comunitat lingüística tenir el reconeixement del domini .cat si es permet a les grans multinacionals passar-se pel folre l’únic requisit per a poder tenir el domini? La fundació Domini.cat no té capacitat per a fer res? Dels 31.198 dominis .cat, quants incompleixen la normativa? I sobretot, algú sap alguna cosa d’això?????

No em digueu que no tenen un cor enorme, com un oceà, aquests de Renfe, que, enduts d’amor al proïsme, van decidir, el passat dia 27, destinar un euro de cada bitllet venut a projectes de cooperació i desenvolupament. Perdoneu que m’aturi però és que em salten les llàgrimes. A més, han posat a la venda un tren de joguina els beneficis del qual aniran a parar a 12 ONG internacionals; corro a comprar-lo. Oi que són bons? Oi que els refugiats congolesos, els dissortats tailandesos i les bosses de pobresa d’Amèrica Llatina ho estan celebrant? Jo, al primer revisor que trobi, me’l menjo a petons. Ara bé: ¿per què no dediquen aquest frenesí caritatiu a millorar Rodalies de Barcelona? ¿Que no són fills de Déu, els dissortats que treballen a l’àrea metropolitana? Però el més bonic de la setmana ha estat la magna manifestació de València en contra que s’imparteixi educación para la ciudadanía en anglès. Ja veus: s’endeuten fins a les celles, cometen delictes sense deixar la poltrona i tanquen els repetidors de TV3, i ha estat una anècdota la que ha inflat els nassos dels valencians. ¿És la gota que fa vessar la mesura del vas? Enigmàtica paradoxa.

Hillary Clinton, la mateixa que durant les primàries del Partit Demòcrata va dir que Barack Obama no tenia experiència internacional i que no estava preparat per ser comandant en cap de l’exèrcit nord-americà, ara serà la veu i la cara dels Estats Units al món. Com a secretària d’Estat serà la principal responsable de l’equip d’Afers Estrangers i de Seguretat Nacional que ahir es va presentar públicament. Obama ha fitxat Janet Napolitano com a secretària de Seguretat Nacional; Robert Gates, que es manté com a secretari de Defensa; el general James Jones, com a assessor de seguretat nacional, i Susan Rice, com a ambaixadora a l’ONU. L’equip que es va donar a conèixer ahir té just el que li falta a Obama en el terreny de la política internacional: experiència, discurs propi i un pla. En la situació en què deixa George Bush la diplomàcia dels Estats Units cal tenir un pla traçat per millorar la relació amb els aliats tradicionals, unir forces davant l’amenaça del terrorisme islamista i fer front al desafiament a l’equilibri internacional que planteja la creixent influència de potències d’arrel totalitària, com Rússia o la Xina. Per si això no fos prou, continuen obertes les guerres de l’Iraq i l’Afganistan, amb un alt cost en diners i vides humanes per a l’exèrcit nord-americà. I tot això quan la CIA admetia fa pocs dies en un estudi que en 20 anys disminuirà dràsticament la influència de Washington en les relacions internacionals. Davant de tots aquests desafiaments, Obama va deixar clar ahir que pensa protagonitzar “un nou inici de lideratge nord-americà”. Hillary Clinton pot convertir-se en una veu autoritzada dels Estats Units al món, i també serà acceptada com a tal per l’opinió pública nord-americana. “L’equip que he format comparteix el meu pragmatisme sobre l’ús del poder i el meu objectiu sobre el paper dels Estats Units com a líder en el món”, va afegir Obama. Potser per això confia en Robert Gates i James Jones –tots dos realistes i bons coneixedors de l’exèrcit– per compaginar els objectius diplomàtics amb unes forces armades que puguin recuperar el prestigi perdut en els últims anys. Bon equip i bones intencions, però el desafiament és immens.

VIDEO DE NOVES GENERACIONS DEL PPC.

"...las mujeres no se hallarán libres de violencia hasta que exista igualdad, y la igualdad no se conseguirá hasta que la violencia y la amenaza de la violencia desaparezcan de las vidas de las mujeres.Panel Canadiense sobre Violencia Contra la Mujer, 1993La violencia de género es un problema desgraciadamente generalizado en todas las sociedades; esta violencia sufrida por mujeres y niñas procede de hombres a quienes conocen y en el seno de una relación íntima. Gran parte de esta violencia se debe, fundamentalmente, a que son mujeres. Mientras que los niños son socializados en parámetros de agresividad y actividad sexual, a las niñas se les enseña a ser dulces y reticentes al sexo.Esta violación de los derechos afecta, no nos equivoquemos, a todos los ámbitos de la vida de las víctimas: su autonomía, su productividad, su capacidad para cuidar de sí mismas y de sus hijos, y su calidad de vida. Muchas veces, las lesiones físicas no son los resultados más importantes, la violencia puede tener otras importantes consecuencias negativas para la salud, como son las enfermedades de transmisión sexual, los embarazos no deseados, la depresión y otros numerosos problemas mentales, trastornos gastrointestinales y diversas alteraciones psicosomáticas.Además, las consecuencias se extienden al conjunto de la sociedad. Por ejemplo, se asocia la violencia doméstica con la pobreza pero a su vez perpetúa la pobreza pues con ella se reducen las oportunidades de la mujer a trabajar fuera de casa, de movilidad, de acceso a la información. La afección al amor propio de la víctima, a su capacidad de sentir y actuar con independencia se asocia a la adopción de actitudes autodestructivas como el consumo de alcohol y drogas. También tiene consecuencias para sus hijos, tanto si sólo son testigos de la violencia como si son también víctimas de ella. Estas consecuencias se traducen en problemas de conducta, a menudo asociados a dificultades de comportamiento, problemas escolares y falta de relación positiva con los compañeros.Las muchas formas de discriminación que la mujer sufre en la sociedad refuerzan y perdonan la violencia, por lo que hoy NOVES GENERACIONS se posiciona de forma clara y sin fisuras al lado de todas aquellas mujeres que soportan el peso de esta lacra social."

"El Ministerio de Administraciones Públicas (MAP) gestionará el fondo de 8.000 millones de euros destinado a financiar la realización de actuaciones urgentes de corporaciones locales en materia de inversiones especialmente generadoras de empleo. El Consejo de Ministros aprobó en su reunión del viernes el real decreto-ley por el que se crea este fondo, que se inscribe en el Plan de Estímulo de la Economía y el Empleo puesto en marcha por el Gobierno.
Las corporaciones locales podrán presentar sus peticiones para financiar proyectos en la página web de ministerio entre el 10 de diciembre de este año y el 24 de enero de 2009. El reparto de los fondos se hará teniendo en cuenta el criterio de población las cantidades financiadas cubrirán el coste total de los proyectos. Los proyectos que podrán acogerse al fondo deben ser de competencia municipal, como los de adecuación, rehabilitación o mejora de entornos o espacios públicos urbanos, así como de promoción industrial; los equipamientos e infraestructuras de servicios básicos en las redes viarias, de saneamiento, alumbrado y telecomunicaciones; los de construcción, adecuación, rehabilitación o mejora de edificios y equipamientos sociales, sanitarios, educativos, culturales y deportivos; los dirigidos a la protección del medio ambiente y la prevención de la contaminación, así como los orientados a impulsar el ahorro y la eficiencia energética, los de supresión de barreras arquitectónicas o los de conservación del patrimonio municipal y protección y conservación del patrimonio histórico del municipio, entre otros."

(Noticia aparecida en distintos medios escritos de comunicación el 30/11/2008)

Hoy he tenido conocimiento de la intención del Grupo Municipal del PPC en el Ayuntamiento de Mataró, presidido por Paulino Mojedano, de presentar una moción en favor de la libertad de expresión y en repulsa por la decisión del Consejo Audiovisual de Catalunya (CAC) de retirar varias licencias de frecuencia modulada a la COPE y Punto Radio, con un importante número de oyentes tanto en Girona como LLeida, mientras le eran concedidas licencias a varias emisoras vinculadas al Arzobispado de Barcelona o al de la Seu d'Urgell, como Radio Estel que apenas tiene 8.000 oyentes, según el Estudio General de Medios. Esta última emisora había estado dirigida por Santiago Ramentol, actual consejero del CAC. Hasta aquí me parece perfecto y pienso que una moción de este tipo debería ser presentada en todos los municipios catalanes, por lo que habría que felicitar a Paulino Mojedano.

Lo lamentable de esa moción es que tras ella se escude una nueva maniobra de descrédito contra el PPC. Dice la moción, según la COPE, que el Grupo Parlamentario del PPC no ha dicho nada respecto de la adjudicación de licencias y que se ha escuchado más a los tres diputados de Ciutadans que a los 14 del PPC. Si quien presenta la moción preguntara a Montserrat Nebrera, y ésta le hubiera dicho la verdad y no lo que cuelga en su bloc en relación a este asunto (http://www.montsenebrera.cat/blog/2008/11/17/el-pp-deberia-expulsar-a-su-representante-en-el-cac-o-salir-el-directamente/), hubiera sabido que el representante del PPC en el CAC, el señor Fernando Rodriguez Madero, fue designado por todo el grupo parlamentario a propuesta del señor Josep Piqué. Que entre los diputados que votaron y apoyaron a Rodriguez Madero estaba la diputada digital (por lo que de conculcación de la meritocracia pudiera haber tenido el hecho de ser puesta a "dedo" también por el señor Piqué). Que el partido no tiene potestad de disposición sobre el cargo que ocupa Rodriguez Madero. Que en la comparecencia realizada por el presidente del CAC, en la que intervino también Rodriguez Madero, el diputado que resultó más crítico e incisivo fue Rafael López del PPC. Que el pasado día 25 de noviembre, otro diputado del PPC, Rafael Luna, pidió publicamente la dimisión de Rodriguez Madero.

"El diputado catalán del PP Rafael Luna ha pedido hoy públicamente la dimisión del representante de su formación en el Consejo Audiovisual de Cataluña (CAC), Fernando Rodríguez Madero: "Respecto a las manifestaciones que ha hecho la persona propuesta por el PP en el CAC hace ya tiempo y al que ahora el partido no puede apartar del cargo, si tuviera un mínimo decencia lo que tendría que hacer el señor Rodríguez Madero es presentar su dimisión e irse a su casa. Es el mayor favor que podría hacer a la sociedad catalana", ha expuesto Luna.
También la secretaria general del PP se ha referido a este tema. María Dolores de Cospedal ha indicado esta mañana que "mi partido va a defender por encima de todo la libertad de expresión y la pluralidad informativa, como lo hemos hecho siempre". "
En cualquier caso, el Partido Popular ha estado, está y estará siempre por la libertad de expresión.

El próximo martes, 2 de diciembre, tenemos Comisión Informativa con un único punto en el Orden del Dia: "1.- Pressupostos generals de l'Ajuntament, exercici 2009". Desde hace ya algunos meses el Partido Popular viene pidiendo al Alcalde el poder participar en la elaboración de los presupuestos para el año próximo. Las circunstancias especiales por las que atraviesa España, y que afectan a todos y cada uno de sus municipios, exigen que todos los representantes de los ciudadanos puedan intervenir en la elaboración de la "hoja de ruta" que debe regir los próximos messes. De su ajuste y austeridad dependerá una mejor y más pronta resolución de la crisis.

Desde ayer por la mañana tengo un borrador de los Presupuestos municipales de Alella para el 2009. Apenas tengo un par de días para estudiarlos y hacer aportaciones. Aunque me temo que no es eso lo que desde ERC-LG y PSC esperan de la oposición. Intuyo que se trata de darnos unos presupuestos ya "cocinados" para que no permitan ninguna alteración en sus ingredientes.

Sólo apuntar un dato...Para poder afrontar las inversiones previstas en el Paseo de la Riera y la ampliación de la Escola del Bosquet, el Ayuntamiento se tiene que endeudar con Préstamos bancarios a medio y largo plazo, que dejarán empeñado por muchos años al municipio, con casi 4,5 millones de euros. ¿Vendrán la Generalitat, del tripartito, o el Estado, socialista, a inyectarnos "dinero" para evitarlo?

Ahora que han finalizado los cuatro congresos provinciales del PPC y aquello que se autobautizó como "huracán Nebrera" se ha quedado en nada, es justo hacer reseña de algunas breves noticias que hasta hoy "molestaban" a los que formaban parte de esa "sombra del viento". Algunos pudisteis leer algunos post que hacían referencia al proceso precongresual que después desaparecieron. Bien, la explicación es muy sencilla. El aspirante nebrerista a candidato a la presidencia del PPC de Barcelona, Santiago Gotor, exigió la retirada de cualquier comentario personal mío en éste blog que hiciera referencia al Congreso Provincial del PPC, bajo distintas amenazas de menosprecio del propio partido o de sus dirigentes, como ya se fueron publicando a lo largo del periodo precongresual. Le molestó a Gotor especialmente que yo recogiera en un comentario de este blog la noticia de que él mismo no hubiera sido elegido compromisario entre los afiliados de su propio distrito y por lo tanto no pudiera ni avalarse ni votarse a él mismo, y así lo declaró, entre otras lindezas, en una entrevista que se recoge en su web de candidato ( http://www.santigotor.com/2008/11/ens-tracten-com-a-criminals-quan-anem-a-la-seu-del-ppc-a-demanar-llistats/). Paulino Mojedano me pidió que "dulcificara" el hecho de que en la Asamblea de Compromisarios de Mataró no recibiera ni un sólo voto por parte de los afiliados de su localidad. El "huracán Nebrera" se jugaba mucho en ese congreso, más que en los del resto de Catalunya. El "apoyo" que tenía se limitaba, hablando de ámbito estrictamente territorial, a algunos afiliados de nuestra comarca del Maresme. Ellos mismos habían sobredimensionado esos apoyos. Ellos mismos se habían creido que contaban con municipios enteros. De ese modo habían conseguido colocar en esa candidatura a Tejedor, vecino de Tiana y Presidente local del Masnou, como aspirante a Secretario General provincial Al final tan sólo tuvieron el apoyo de algunos de los compromisarios de El Masnou, algunos de Vilassar de Mar, algunos de Premiá de Mar, algunos de Mataró y poco más. Como dice el refrán...cuatro y el cabo, nunca mejor dicho dada la condición de caporal de la Policia Local del Masnou de Tejedor, tal y como se recoge en su CV de su propia web (http://www.santigotor.com/quienes-somos/lluis-tejedor/).

La comarca ha estado mayoritariamente con el proyecto que en Catalunya representa Alicia Sánchez-Camacho y en Barcelona Toni Bosch. Porque la inmensa mayoría de afiliados del PPC del Maresme creen que el proyecto político que representamos es el mejor para los catalanes y para los españoles. No están por aventuras indocumentadas de divas impuestas a dedo, sin meritocracia, no están por imposiciones de clanes minoritarios, sino por la democracia y la libertad. El PPC del Maresme está por convencer para poder gobernar. Los vientecillos, con apellido o sin él, no pueden servir para dividir, crispar, insultar, descalificar, atacar al propio partido...esos vientos destructivos no los queremos, que se diluyan en el aire como una ventosidad cualquiera.

Si queremos vientos nuevos que nos impulsen en la tarea de trasladar nuestro mensaje, nuestras ideas, nuestras propuestas para los ciudadanos, para resolver problemas. Si queremos aires nuevos en aquellos lares en los que el viento no se mueve desde hace muchos años, como en el Grupo Municipal de Mataró. Su portavoz, Paulino Mojedano, es uno de los regidores con más mandatos de toda la comarca. Para algunos nebreristas sería un buen ejemplo de "miembro jurásico del aparato local". La renovación tranquila también debe llegar a Mataró y a su Grupo municipal para dejar paso a nuevos valores que no necesiten vivir del sueldo del ayuntamiento. Mojedano no sólo no deja el relevo de forma voluntaria tras perder su grupo todos y cada uno de los congresos del partido que se han ido celebrando sino que ha anunciado su intención de presentarse como candidato a la presidencia comarcal del PPC, y para ello no ha dudado en emplear los argumentos que caracterizan a ese grupúsculo: descalificaciones al actual presidente, Victor Ros, y a su propio presidente local, José Manuel López, que, presumiblemente, sea su contrincante en esa carrera a la presidencia comarcal.

En el Maresme se ha manifestado especialmente, con ese estilo suyo de confrontación más que de debate, ese "sector instalado en las faldas de la diputada digital", como algún comentarista dice en el blog de la propia Nebrera. Desde Alella hasta Pineda. Pero el tiempo y las mayorías dan razones y legitiman, poniendo a cada uno en su sitio. El Maresme está por la Renovación Tranquila, como lo está casi el 100 % de todo el PPC, tal y como se ha acreditado en todos y cada uno de los Congresos Provinciales, en los que los nebreristas no han conseguido, al igual que en Barcelona, ni los avales mínimos imprescindibles para poder presentarse como candidatos. Han fracasado en Barcelona, en Tarragona, en Girona y en Lleida. Los afiliados no han querido alinearse en la confrontación sin ideas. Los afiliados sí quieren debate de ideas pero no insultos, ataques y amenazas constantes sin argumentos. Porque una cosa es debatir ideas y mantener corrientes de opinión y otra, bien distinta, es instalarse en la confrontación y la falta de lealtad a los dirigentes democráticamente elegidos con el único fin de la ambición sin límites por "trepar", por colocarse en las poltronas, o por mantener los más de 90,000 euros de "diputada digital".

En el Comité Organizador del Congreso Provincial de Barcelona el Maresme estuvo representado por Susana Clerici, Regidora de Sant Andreu de Llavaneras y Secretaria de Area de Inmigración del PPC, que actuó como Vicepresidenta del COC, y por mí mismo que actué como Secretario del COC.

En la Mesa del XI Congreso Provincial del PPC de Barcelona, el Maresme también tuvo una buena representación. Marta López, de Caldas d'Estrac, y Diego Sánchez, Regidor de Pineda de Mar y Secretario Comarcal del PPC del Maresme, actuaron como vocales, mientras que yo mismo fui el Secretario del Congreso. La Presidencia la ejerció Jorge Moragas, Diputado Nacional y Coordinador de Presidencia y Relaciones Institucionales del PP, mientras que Angeles Esteller, Regidora del Ayuntamiento de Barcelona y Vicesecretaria Sectorial del PPC.

La presidenta local de Alella, María Gabriela González-Cremona, que hace menos de un año sustituyó al presidente electo local, ha presentado su dimisión ante la presidenta del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, por motivos profesionales que no le permiten dedicar tiempo al partido. De forma interina, por previsión estatutaria, asumiré la presidencia local hasta que se realice la correspondiente Asamblea Local.

El PPC, liderado por Alicia Sánchez-Camacho, tiene una excelente oportunidad para mejorar resultados. En todas las provincias catalanas se rema, desde los recién finalizados congresos, en la misma dirección. El barco tiene rumbo claro: convencer a los ciudadanos de Barcelona, de Tarragona, de Lleida y de Girona de que el Partido Popular es el que mejor puede representar sus intereses y mejores soluciones tiene para los problemas del día a día. Ganando aquí, ganaremos allí. Los que no quieran este rumbo, los que buscan puertos distintos, aún pueden desembarcar de este barco que es el PPC. Los que se queden...a remar.

Magnapinna sp. de National Geographic

L’altre dia en Marc Belzunces em va passar aquest vídeo que em va semblar molt interessant. El vídeo mostra imatges d’un Magnapinna sp. a 2500m de fondària. És lamentable que la gravació enregistrades amb el ROV de Shell siguin tan curtes però és fantàstic poder veure viu un animal amb una aura de misteri tant gran. Penseu com ha de ser de casual poder gravar una espècie gegant (>8 metres) que viu a profunditat superiors als 2000 metres (S’han vist a 3300 metres de fondària).

Podeu veure el vídeo que va gravar Shell en una de les seves perforacions al Golf de Mèxic al we de National Geographic: http://news.nationalgeographic.com/news/2008/11/081124-giant-squid-magnapinna.html

Si voleu més informació sobre les Magnapinna podeu visitar aquest altre lloc tolweb.org/Magnapinna o la viquipèdia.

Ahir divendres, a les 8 del vespre i en una agrupació plena a vessar vam fer l'assemblea de rendiment de comptes de l'executiva sortint i l'elecció de la nova executiva.

A l'acte hi va assistir el Primer Secretari del Maresme, en Santi Fontbona.

Com a Primer Secretari sortint vaig tenir el plaer de llegir l'informe de gestió. Van ser vint minuts d'expossició que va abastar tot el trajecte transcorregut en aquests darrers quatre anys i que va ser aprovat per la majoria dels asistents.

Posteriorment el president de la Mesa, el company Jordi Maset, va donar per tancat el període de presentació de candidatures amb nomes una llista que vania avalada de signatures suficients.

Aquesta llista proposava com a President del PSC a l'Eduard Gisbert i com a Primera Secretaria la Marta Neira. Aquesta va llegir el projecte de la nova executiva, un projecte agossarat, engrescador, igualitari i, sobre tot, guanyador.

L'assemblea va aprovar de forma unànim la proposta de la nova executiva.

D'aquesta forma va tancar-se el meu pas per la màxima responsabilitat del PSC al Masnou: amb la satisfacció de fer be les coses i amb la tranquilitat que els que ara assumeixen la feixuga tasca poden fer-ho encara millor.

Imatge extreta de SINC "Servicios de Información y Notícias Científicas"

Text original de la UB::: Un equip científic ha descobert glicolaldehid (un monosacàrid d’estructura simple i relacionat amb l’origen de la vida) més enllà del centre de la nostra Galàxia, en una regió de formació d’estrelles massives a 26.000 anys llum del planeta Terra.

La descoberta, que es publicarà en la revista The Astrophysical Journal Letters, és liderada per Maite Beltrán, investigadora del Departament d’Astronomia i Meteorologia de la UB, unitat associada al CSIC, en col·laboració amb Claudio Codella de l’INAF-Istituto di Radioastronomia a Florència (Itàlia); Serena Viti de l’University College London (Londres, Regne Unit); Roberto Neri de l’Institut de Radioastronomie Millimétrique-IRAM (Grenoble, França), i Riccardo Cesaroni de l’INAF-Osservatorio Astrofisico di Arcetri (Itàlia).

El glicolaldehid, el més simple de tots els monosacàrids, és una molècula orgànica formada per àtoms de carboni, hidrogen i oxigen (CH2OHCHO). Aquest monosacàrid pot combinar-se amb altres molècules i formar sucres més complexos, com ara la ribosa, component bàsic de l’ARN (àcid ribonucleic) i directament vinculat a l’origen de la vida. Fins ara, el glicolaldehid havia estat detectat únicament en el centre galàctic, en àrees on les condicions de temperatura i densitat són més extremes –i per tant, poc representatives– en comparació amb altres regions de la nostra Galàxia.

Ara, per primer cop, aquesta molècula s’ha detectat lluny del centre de la Galàxia, en la regió G31.41+0.31 que té un nucli 300.000 cops més lluminós que el Sol i on s’estan formant estrelles massives. Aquesta regió és una de les poques que presenta formació estel·lar massiva on s’han detectat estructures en rotació i col·lapse que apunten al fet que les estrelles amb massa 10 vegades superior a la massa solar es devien formar de manera similar a com ho va fer el Sol. La molècula va ser detectada per l’interferòmetre IRAM Plateau de Bure situat al Alps francesos Per a l’equip científic, la nova descoberta ajudarà a entendre si la producció d’aquesta molècula clau era un fenomen habitual en la Galàxia.

«El fet d’haver-la detectada en una regió de formació estel·lar, i a més, molt a prop de l’estrella central, ens permetrà d’estudiar amb més detall les condicions físiques –per exemple, la densitat i la temperatura– de les zones més internes d’aquestes regions», comenta la investigadora Maite Beltrán, primera autora de l’estudi i responsable de preparar i calibrar les observacions en aquesta investigació.

La recerca de molècules prebiòtiques en regions de formació estel·lar es troba encara en una etapa molt primerenca. Moltes d’aquestes molècules fins ara només s’havien detectat en el centre de la Galàxia. Per tant, la detecció de glicolaldehid en aquesta regió galàctica suposa un gran avanç.

«Aquesta descoberta és un primer pas i obre les portes a futures deteccions de més molècules que ens ajudin a entendre l’origen de la vida. A més, també té implicacions per a la química de les regions de formació estel·lar, ja que permet restringir l’estat evolutiu dels objectes estel·lars en formació», explica Maite Beltrán.

Per consultar l’article:

http://arXiv.org/abs/0811.3821

Res per aquí, res per allà i, de cop i volta, un Zapatero convertit en aprenent de Tamariz, es treu un nou ministeri del barret. Atès que estava rebent a la Moncloa els campions de la Copa Davis, se li va acudir anunciar la creació d’un Ministerio de Deportes. Per què? Per distreure de la crisi. Per fer què? Aquesta pregunta ja costa molt més de respondre. ¿Què farà Jaime Lissavetzky com a ministre que no pugui fer com a Secretario de Estado para el Deporte? Silenci. Ningú no en sap res. I és que Zapatero es va tirar a la piscina sense provar si l’aigua estava gaire freda i, ni tan sols, sense mirar si hi havia aigua. L’episodi val la pena explicar-lo. Arriben els tenistes a la Moncloa i el capità, Emilio Sánchez Vicario, li demana al president espanyol que canviï la llei de l’esport i que creï un ministeri propi, deslligat del d’Educació i Política Social, tal com ho té ara. I Zapatero, agraït al futbol, al bàsquet i al tenis perquè li han donat les alegries patriòtiques més grans del 2008, diu que sí. I allà mateix, en públic, es compromet a incloure aquest ministeri específic en la propera remodelació de l’executiu. Més enllà de l’oportunisme polític, cal reconèixer que amb la quantitat de gent de l’Estat que té en l’esport un complement molt important a la seva vida (bé com a practicant o bé com a seguidor) potser sí que val la pena que ocupi una cadira pròpia al consell de ministres, en lloc de ser un succedani dins d’una altra cartera. També aquí, en la festa de la UFEC, David Moner va fer una petició similar al president Montilla, de tenir una conselleria d’esports, i no va obtenir resposta. A partir d’ara caldrà veure, d’entrada, si Zapatero té més paraula amb els tenistes de la que ha tingut amb Catalunya a l’hora de fer promeses. I, després, com que a cada bugada hi perdem un llençol (i últimament també dues coixineres), esbrinar si un ministeri així serviria per laminar-nos una mica més les competències.

Se suposa que tothom pot tenir una opinió sobre el que passa. I se suposa que del cas Repsol-Lukoil també. Doncs mireu, em sap greu, però no tinc res a dir-hi perquè, tot i que ho he intentat, no he aconseguit entendre res de res, de res. L’any 2006 el senyor Lukoil va dir al senyor ZP: “Vull comprar un 10% de Repsol”. I el senyor ZP va respondre: “Pugi aquí dalt i veurà Móstoles”. Llavors ZP se’n va anar a veure el senyor de la important constructora Sacyr Vallehermoso i li va dir: “Vols un 20% de Repsol? És que hem de salvar l’espanyolitat de la cosa, saps?”. I el senyor Sacyr va contestar: “Ah, pos vale”. Però arriba la crisi i el senyor Sacyr truca a ZP: “Recordes aquell favor de fa dos anys? Doncs que voldria cobrar-me’l. Compreu-me Repsol”. Fins aquí, res d’especial, oi? Però ara sumi-hi, i no necessàriament per aquest ordre, que: 1. PP i PSOE es barallen per l’espanyolitat de l’empresa i quan acaben amb això es llencen pel cap el passat: que si vosaltres vau privatitzar Repsol, que si vosaltres vau vetar Lukoil. 2. En ZP cada dia diu una cosa diferent. Els dies parells està a favor de la venda i els senars en contra. En Solbes, mentrestant, no sabem si puja o baixa. 3. Rajoy, un liberal, demana intervenció pública. 4. Lukoil és una empresa superendeutada que, a més, no troba finançament per pagar l’operació. 5. Gent relacionada amb Lukoil són a la presó per mafiosos. 6. Un diari pròxim a ZP assegura que el rei va trucar fins a sis cops al presidente perquè donés llum verda a la venda i la Casa del Rei ho desmenteix en un comunicat i afegeix que el rei tampoc ha trucat a Putin perquè “aquest no és el seu paper”. 7. I, parlant de papers, quin paper hi juga La Caixa, en tot això? Per tant, confirmo que no entenc res i, per si de cas, que ni ganes. Tralarà, tralarà, i demà parlaré de l’onada de fred, o de la crisi, o dels llums de Nadal, o dels ocellets, o de...

Mai com ara no hi ha hagut tanta liquiditat (diner en efectiu) injectada pels bancs centrals al sistema bancari i mai com ara no hi havia hagut tanta liquiditat congelada o petrificada als balanços dels bancs i de les caixes. Ja sigui atresorada a les caixes fortes del sistema bancari, per reforçar-ne la solvència, o bé esmerçada a comprar actius a les empreses immobiliàries a les quals han prestat diners, per evitar-ne la fallida, ara resulta que no hi ha prou liquiditat per renovar crèdits ja existents a moltes petites i mitjanes empreses solvents del país. Si als anys vuitanta molts bancs espanyols es van empassar grans indústries en fallida, la lenta digestió de les quals va fer molt més llarga la sortida de la crisi econòmica, ¿els bancs i les caixes estan fent el mateix amb la construcció? Ara tots hem de córrer a rescatar la constructora Sacyr de Luis del Rivero, l’amic de Zapatero, per evitar una suspensió de pagaments cantada (18.000 milions de deute acumulat) que arrossegaria principalment el Banco Santander (1.154 milions) i Caja Madrid (933 milions). Del Rivero va venir en plena cresta de l’onada al Cercle d’Economia a explicar als empresaris catalans que havia comprat un 20% de Repsol sense tenir un euro, tirant-los en cara la seva prudència malaltissa i la seva por provinciana al palanquejament (deute en relació als fons propis); no va dir, però, que sense un Estat com a xarxa de protecció no es pot fer d’empresari trapezista. Avui Sacyr exigeix vendre el seu 20% de Repsol al preu que va pagar, 27 € per acció, quan Repsol va tancar dimarts a 14 €, sense assumir cap pèrdua en el seu balanç. I se senten veus al PSOE que demanen que l’ICO o la SEPI compri el 20% de Repsol per rescatar Sacyr, fet que comportaria retallar més inversions públiques i més polítiques socials que es regategen als catalans. ¿El govern català no té res a dir sobre això? Acciona, Sacyr i Endesa deuen més de 55.000 milions d’euros per les seves compres d’Endesa, Repsol i Iberdrola. I així, el nostre sector energètic es troba avui en una posició molt vulnerable i sense accionistes estables: coses que passen per lliurar l’energia del país als constructors per preservar-ne “l’espanyolitat”. Sort que a Madrid no són nacionalistes! Els catalans, però, avui estem dins d’una casa que pot caure’ns al damunt.
El nostre sistema econòmic es basa en el crèdit bancari i per això ara la seva sobtada reducció està comportant conseqüències dramàtiques. El sistema financer, que canalitza l’estalvi cap a la inversió, s’ha col·lapsat en part. Els bancs i les caixes redueixen el crèdit per sobreviure i els Estats actuen desesperadament: assumint riscos molt alts per garantir que rutllin les economies posen en perill la seva solvència futura. L’estalvi fuig cap a la renda fixa tot i que la seva rendibilitat és molt baixa i per això baixa la borsa: no hi entren compradors. De diner per entrar-hi n’hi ha molt, sobretot en fons sobirans de països emergents, que saben que el temps juga a favor seu. Als EUA entre el 1929 i el 1932 es va produir una caiguda d’un 25% de l’oferta monetària (quantitat de diner) i d’un 25% del nivell de preus i la taxa d’atur va pujar del 3% al 23%. La disminució de l’oferta monetària no va provenir pas d’una reducció de la base monetària (bitllets i monedes), que va augmentar, sinó d’una crisi de confiança en el sistema bancari: les fallides bancàries van provocar retirades massives de dipòsits i el coeficient d’efectiu (efectiu en mans del públic en relació als dipòsits bancaris) va passar entre el 1929 i el 1932 del 17% al 41%. Per bé que els bancs centrals creen bitllets i monedes, aquesta base monetària només representa d’un 10 a un 15% de l’oferta monetària. Tota la resta és diner bancari, el diner que creen els bancs: no pas imprimint bitllets com havien fet sempre fins al segle XIX (quan els bancs centrals públics en passen a monopolitzar l’emissió), sinó convertint molt ràpidament dipòsits captats en crèdits atorgats. I així una mateixa quantitat de bitllets pot, circulant molt ràpidament gràcies als eficients sistemes bancaris moderns, finançar moltes transaccions.
Entre el 1929 i el 1932 el procés de creació de diner bancari, però, es va invertir: les retirades de dipòsits van provocar una caiguda dels crèdits que va reduir l’oferta monetària i van originar la deflació. A diferència dels anys 30 ara es rescaten bancs i es garanteixen dipòsits bancaris; avui, però, s’injecta, com als anys 30, més i més base monetària que no s’està convertint en crèdits ni arribant a les empreses. I si el crèdit cau perquè la confiança triga molt a restaurar-se també disminuirà l’oferta monetària.
L’economia és imprevisible, perquè els homes també ho són. Cada dia milions d’empreses i de persones prenen decisions d’inversió i de consum impossibles de predir el dia abans. Fa sis mesos, per exemple, milions de persones a tot el món tenien previst de renovar el seu cotxe abans de final d’any. Ara s’estan ajornant moltes renovacions, perquè la crisi de confiança del sistema financer s’ha encomanat a l’economia real... Cal evitar de caure en el pou d’un capitalisme sense capital.

Dimarts a la nit em vaig sorprendre gratament a la plaça de Catalunya, a l’hora d’anar a buscar el tren: dos joves parlaven català. No és l’idioma que s’acostuma a escoltar ni al tren ni entre la gent que a aquelles hores fa temps a la zona. Gent que, com servidor, torna de la feina o fa feina venent llaunes de cervesa d’estranquis, bolsos o ulleres de sol en el basar del top manta, o amenitza la vesprada dels turistes amb els últims èxits del chill out andí. Gratament em vaig sorprendre perquè per fi vaig entendre per què del català en diem llengua pròpia. Deu ser perquè és la llengua d’allà on som, vaig pensar, o és la llengua d’allà d’on són aquells dos joves. Em va venir al cap aquell llibre de José LuIs López Bulla, Cuando hice las maletas, en què relata les seves experiències personals en arribar al Mataró dels anys 60 com tants altres immigrants d’Espanya. Una de les coses que el va sorprendre és que hi havia gent que parlava català i que no ho feien per tocar els nassos. Que ho feien perquè era la seva llengua i, va deduir López Bulla, perquè aquesta era la llengua de Catalunya... i Catalunya no era ben bé Espanya. No sé què en pensaria ara, 40 anys després, si anés a agafar el tren de Mataró una nit qualsevol a quarts d’onze a la plaça Catalunya. El que sí que sé és que els manifiestos, els Losantos, els The Economist, els Rivera i els jutges del TC, i els que, això sí, amb la millor intenció, teoritzen el fracàs dient que hem de jubilar conceptes com el de llengua pròpia, al final aconseguiran que Catalunya sigui un no-lloc. Un hipermercat, un aeroport, un McDonald’s, una botiga de gran marca... Llocs que no són, t’hi trobis a Campdevànol o t’hi trobis a la Xina Popular, que diria un altre Josep-Lluís (Carod-Rovira). Però, en fi, no tot està perdut. Sempre ens quedarà la Renfe per saber on som i pagar el taxi: el tren no va a l’hora perquè plou. I demà, o sigui ahir a quarts de vuit del matí, sant tornem-hi a pagar el taxi perquè ja no plou però, com la setmana passada, fa fred.

Seguim en un escenari polític enrarit per la crisi. S’hi afegeixen la incògnita del finançament i la de la sentència del TC sobre l’Estatut. Els partits no tenen clar quina resposta s’acabarà imposant a aquests reptes. Esmolen eines. Capto al Parlament cinc moviments cap al temporal. ICV es manifesta contra el govern. Els ecosocialistes comenten als passadissos que faran un desplegament important en la concentració diumenge contra la llei d’educació. La va aprovar el govern català del qual formen part. Hi aniran Joan Herrera, Jaume Bosch, Dolors Camats i Jordi Miralles, tres d’ells valors ecosocialistes en alça. No hi serà cap conseller ni director general per evitar que José Montilla els cessi. La situació recorda el tripartit de Pasqual Maragall. I el president fa gestos cap a ICV. José Montilla sap que els pròxims dies la relació amb els ecosocialistes s’endurirà. Potser per endolcir-ho una mica, avui tracta amb delicadesa ICV. Sap que els ecosocialistes van cada cop més per lliure. El mateix que feia ERC l’anterior legislatura. En sortir d’una votació, Montilla s’acosta a Joan Boada i Dolors Camats per fer petar la xerrada. Comenten la recent assemblea d’ICV. Donen una curiosa imatge distesa. Josep-Lluís Carod, revifat. ERC segueix immersa en el seu etern debat intern. Cal certificar avui que per primer cop aquesta legislatura apareix Carod visiblement content. No s’esllangueix pels racons. S’atura a parlar somrient amb Antoni Castells, per la críptica camisa negra que llueix el conseller. L’entorn de Joan Puigcercós està molt a l’aguait i detalla que Ernest Benach, el gran col·laborador de l’expresident d’ERC, no va assistir a la conferència de Carod dimarts. Va preferir acudir a la preestrena de la darrera pel·lícula de Ventura Pons, on va coincidir amb Puigcercós. El finançament és el primer ‘round’, i imminent. Serà la primera resposta que hauran de donar els partits catalans. Tots es miren de reüll. CiU i el PSOE Catlaà són els que marcaran les dues reaccions possibles. Francesc Homs ho debat amb Joaquim Nadal enmig dels passadissos. “M’admira la vostra confiança que hi haurà acord de finançament abans de Nadal”, li engega el convergent. El conseller rumia la resposta uns segons, i no dóna per fet res. “Ja és veurà. Això d’imminent ho diu Zapatero”. Extrema prudència.

L'Ajuntament, membre del consorci del canal públic des del 2007, hi aporta 80.000 euros anuals

L'Ajuntament del Masnou s'ha plantat. Diu que no farà cap altra aportació anual de 80.000 euros al Consorci Maresme Digital TV si durant el 2009 la majoria dels veïns no poden veure el canal públic. Segons sembla el problema és l'orientació de les antenes, que miren cap a Collserola i no cap a Montcabrer, d'on surt el senyal de la TDT.

Llegir notícia