els Blocaires

Com és de costum, tot menjant algo ràpid al despatx, llegeixo a l'edició digital de l'Avui, que Alfons López Tena sona com a possible candidat de CiU a les eleccions europees que es celebraran el proper mes de juny del 2009, en substitució de l'actual eurodiputat Ignasi Guardans. El cert és que les eleccions europees són d'aquells comicis electorals que encara no saps ben bé quin sentit tenen. El què passa a Estrasburg, i el què es cou al Parlament Europeu, rarament trascendeix. La pregunta és, què han fet els nostres eurodiputats? Fins i tot, quan s'aproximen les eleccions europees, sempre hi ha aquell qui opina que els respectius candidats han fet algo malament per defenestrar-los, convertint-se el Parlament en un autèntic "cementiri d'elefants".En qualsevol cas, si a Estrasburg podem treure coses de profit pel nostre país, doncs endavant les atxes, posem tota la carn a la graella, i intentem treure el màxim nombre de representants. En aquest sentit, valoraria positivament la designació d'en López Tena, pel seu marcat perfil sobiranista. Si des d'Europa ens pot aportar el seu granet de sorra per complir els nostres anhels de llibertat, endavant! En canvi, si realment al Parlament Europeu, poca cosa tenim a dir les minories nacionals, doncs millor que en López Tena es quedi a casa, i pugui treballar des d'aquí per la construcció nacional. En quant a la fórmula per presentar candidatura, diu en Guardans, que és contrari a mantenir la candidatura conjunta de Galeuscat (formada per partits nacionalistes gallecs-BNG- bascos-PNB- i catalans CiU), perquè aquesta fórmula desmobilitza l'electorat d'UDC... Personalment, crec que qualsevol fórmula que permeti sumar diferents identitats nacionals, és una bona fórmula per fer sentir la nostra veu com a pobles i nacions oprimides. De la mateixa manera, també considero favorable l'oferiment d'en Joan Puigcercós per constituïr una candidatura unitària dels partits catalans, però aquí afegeixo, dels partits nacionalistes catalans (CiU o CDC i ERC)

Amb l’adveniment dels sistemes de govern tripartit (PSC-ERC-ICV), s’ha constat un fet irrefutable, com és la concentració de poder en mans dels mateixos partits polítics, i sobretot, en mans del Partit dels Socialistes, que són, al cap i a la fi, qui millor capitalitzen l’acció de govern. Tenint en compte que els Socialistes controlen la Generalitat , les tres Diputacions, l’Ajuntament de Barcelona, i el govern de l’estat Espanyol, poca cosa podem fer des de la oposició per desenvolupar el nostre model de país. No obstant, en aquest temps hem pogut copsar quins avantatges pot suposar aquesta concentració de poder en unes mateixes mans. Un exemple, el trobem al Masnou. El govern –tripartit fins el maig de 2007, i bipartit (PSC-ICV) en l’actualitat-, ha vingut incomplint de manera sistemàtica el què es disposa en l'Ordre 343/2006, de data 3 de juliol de 2006, del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. De conformitat amb el què es disposa en aquesta Ordre, hi ha l’obligació de talar les palmeres infectades per la plaga de l’escarabat morrut, per tal d’evitar la propagació de la plaga. Doncs bé, des de l’any 2006, el govern municipal ha vingut incomplint dita obligació, i per contra, ha vingut efectuant tractaments conservadors, que a part de tenir un cost elevat –pressupostats 30.000.-€-, no han facilitat l’eradicació de la plaga. Davant d’aquesta situació, el Grup Municipal de CiU ha anat preguntant reiteradament a l’equip de govern els motius pels quals s’incompleix l’Ordre 343/2006. Després de més de 6 mesos sense obtenir resposta, se’ns presenta ara, una autorització feta pel Departament corresponent de data juliol del 2008, en què s’autoritza al govern municipal del Masnou a portar a terme tractaments conservadors a les palmeres afectades pel morrut, per evitar-ne la tala. El govern amic de la Generalitat de Catalunya ha intentat salvar els mobles a l’equip municipal del Masnou. No obstant, l’autorització, en cap cas ha d’entendre’s que tingui efectes retroactius, amb la qual cosa, només justificaria l’ús de tractaments conservadors a partir del juliol del 2008, però què passa amb aquests dos anys d’incompliment sistemàtic?

En motiu de la celebració del centenari de la creació de la senyera estelada, el proper 22 de novembre de 2008, a les 19:00 hores, es celebrarà una conferència a càrrec de Joan Muray, que porta per títol "El Masnou i la vinculació amb l'estelada", atenent a que s'atribueix la seva creació a Vicenç Albert Ballester i Camps (Barcelona 1872- El Masnou 1938).L'acte, que compta amb el suport i la col·laboració de CiU, serà gratuit, i tindrà lloc al local de CiU del Carrer Barcelona, núm. 65 del Masnou.
Us hi esperem!

En Assemblea Extraordinària de militants celebrada ahir, en Jordi Matas i Claramunt fou escollit nou President de l’Agrupació local de Convergència Democràtica de Catalunya del Masnou. L’Assemblea, que va comptar amb la presència del President Comarcal, Xavier Badia, i del qui fou President local de la nostra Agrupació, Enric Conesa, actualment membre del Comitè Executiu Comarcal de CDC, va portar a votació dues candidatures, l’encapçalada , per Jordi Matas i Claramunt, i la liderada per Pere Martí i Solà. Amb un total de 47 vots emesos, els militants van atorgar la confiança pels propers quatre anys, a la candidatura d’en Jordi Matas, que va obtenir el suport de 38 dels 47 militants que van emetre el seu vot.

Comença doncs, una nova etapa, en la que des de la nova executiva local, tenim molta feina per fer. Aquestes eleccions ens han de servir com a punt d’inflexió per tornar a recuperar la tranquil·litat institucional, la pau social, i l’estabilitat que el partit es mereix. Ara toca treballar amb seny, i sentit comú, fixant com a objectiu prioritari tornar a guanyar les properes eleccions municipals el 2011, i en conseqüència, tornar a governar el Masnou. El nostre és un projecte de partit, de poble i de país.

Passem pàgina, i comencem a treballar per assolir les nostres fites.

Tal i com preveuen els Estatuts de Convergència Democràtica de Catalunya, després de la celebració del Congrés Nacional, s'ha de procedir a la renovació dels càrrecs electes del partit. En aquest sentit, el passat mes de setembre va tenir lloc l'elecció del President Comarcal de cdc, on va tornar a sortir escollit en Xavier Badia. I demà, diumenge 26 d'Octubre, a les 11:00 hores, al nostre local del Carrer Barcelona, nº 65, tindrà lloc l'Assemblea Extraordinària de l'Agrupació Local del Masnou per escollir el què serà el nou President Local de CDC, que substituirà en el càrrec al company Jordi Ballvé, que per motius personals va decidir no presentar-se a la reelecció. Tant de bo demà sigui una jornada electoral amb gran participació de la militància, i qui surti guanyant sigui Convergència. Que tinguem sort!

Fa poc menys d’una setmana, en l’acte de clausura del Congrés Nacional d’Unió Democràtica de Catalunya, en Duran va defensar aferrissadament la subordinació de Catalunya a Espanya, amb la seva aposta decidida per la Sociovergència i per entrar a formar part del govern espanyol. El problema, al meu entendre, no rau tant en què en Duran hagi manifestat la seva opció o preferència de pactes, sinó en el seu projecte polític, que xoca frontalment amb les tesis sobiranistes de Convergència Democràtica de Catalunya. En Duran ha manifestat per activa i per passiva, que la independència i la sobirania “se li en refot”, i que el seu projecte és continuar amb la relació de subordinació i dependència d’Espanya. El que em preocupa és l’espanyolització i desnacionalització catalana que està defensant Duran i UDC com a projecte polític. Han passat més de 25 anys de democràcia, i de la instauració del model autonòmic de subordinació amb l’Estat, i durant aquest temps en què Catalunya s’ha fet gran, hem descobert que la relació amb Espanya no pot continuar per aquestes vies, i cal apostar decididament per fer un pas ferm i valent cap a la plena sobirania. Aquesta és la fita de CDC, i la seva raó de ser. Qualsevol altre opció política que passi per continuar jugant al joc de les autonomies dependents de l’Estat, no podrà contar mai amb el suport de CDC. És el moment doncs, d’analitzar amb profunditat si els projectes polítics de CDC i d’UDC conflueixen, o per contra, prenen camins oposats, i en aquest cas, actuar en conseqüència, i com diu sense embuts la Carme-Laura Gil en el seu blog “ "Passiu-ho bé, senyor Duran!, adéu, UDC!", ens veurem el dia després del de les eleccions” ( http://blocs.mesvilaweb.cat/bloc/6290 )

Fa aproximadament un any, en una carta publicada a “La Vanguardia” i reproduïda enun post d’aquest blog,vaig manifestar que havíem comès un error històric a l’apostar per la redacció d’unnou Estatut d’Autonomia.Com vaig dir, considero que el model de l’Estat de les Autonomies està més queesgotat, si més no, perCatalunya, i el què calia fer era dedicar esforços a redefinir les relacions entreCatalunya i Espanya.Actualment, no només em ratifico amb aquelles declaracions, sinó que la Sentènciaque s’està gestant en elTribunal Constitucional, em dóna la raó. Catalunya, com a nació històrica, no potespirar a plena sobirania,ni a reclamar els seus drets històrics bàsics en un marc constitucional restrictiu iinamovible coml’Espanyol. Però el poble català no pot cessar en les seves reivindicacionsnacionals, tot el contrari.Segon filtrava la setmana passada “La Vanguardia”, el Constitucional ja s’hapronunciat sobre el 80% deRecurs presentat contra l’Estatut, i sembla ser que les restriccions interpretativesen punts bàsics, com labilateralitat de la negociació del sistema de finançament, i el deure de conèixer lallengua oficial de Catalunya, el Català, deixarà l’Estatut en paper mullat. Per aquest motiu, esticesperant que es dictiSentència en aquests termes. Un pronunciament del Constitucional, que restringeixiles nostres aspiracions,seria la millor notícia pel poble de Catalunya. Un escenari com aquest, ens donariauna segona oportunitatper assentar les bases per la nostra construcció nacional. Convocatòria d’eleccions,o si més no, laconstitució d’un govern de concentració nacional, seria condició necessària perafrontar amb garanties unanegociació sobre un nou model de relació amb l’Estat. Òbviament, el poble deCatalunya, ha de jugar també unpaper fonamental, participant activament en la defensa dels nostres interessos com apaís, i a partird’aquí, esperar esdeveniments.

En la política actual, és molt recorrent per part d’aquells que s’auto-defineixen progressistes i d’esquerres, fer un ús partidista i demagògic les “polítiques socials”. Normalment, els partits anomenats “d’esquerres”, solen proclamar-se a bombo i plateret com als “garants” de les polítiques socials. En un moment on cal aprovar Lleis sobre la memòria històrica per recordar els fets que han marcat el nostre passat més recent, crec que fora bo mirar enrere, no per criticar, com fan els que ara governen, sinó per fer justícia als governs del President Pujol. Massa sovint s'acusa a CiU de no haver portat a terme polítiques que contribuïssin a la millora i al benestar social dels ciutadans. Sostenir això, no només és faltar a la veritat, sinó és ser un autèntic hipòcrita. Només cal fer una retrospectiva, per veure la realitat del país l’abril del 1980 (data en què Jordi Pujol fou escollit per primer vegada President de la Generalitat), i compara-la amb la Catalunya que va deixar l’any 2003. A principis de la dècada dels vuitanta, el país estava tot just en vies de construcció en tots els sentits, tant a nivell econòmic, com social. Una Catalunya deprimida, o si més no adormida que calia despertar per convertir-la en el motor del creixement econòmic espanyol. On les polítiques socials encara brillaven per la seva absència, i on calia construir l’anomenada societat del benestar. I amb esforç, seny i sentit comú, CiU va ser capaç de construir un país que fou referent i un model a seguir en tots els àmbits. En aquest sentit, fa relativament poc temps, un Conseller de l’actual govern tripartit confessava que sempre havia sentit un gran respecte per l’obra feta pels governs del President Pujol durant els 23 anys de mandat, però que ara, després de poder tenir coneixement directe de les dificultats que suposa poder tirar endavant una obra de govern, el què sent no és respecte, sinó una tremenda admiració. Precisament això, confessions que es tenen en tertúlies de cafè, és el què crec que és just reconèixer obertament i sense tabús. No podem falsejar la realitat, ni el nostre passat més recents, com molts intenten amb regularitat, i per aquest motiu, cal ser justos, i reconèixer la contribució de CiU a la construcció del nostre país, i a la creació de l’estat del benestar. Sense l’obra social feta pel govern del President Pujol, de ben segur que no hauríem aconseguit ser la potència econòmica que vam arribar a ser en un passat recent.

Des de CiU sempre s'han portat a terme polítiques socials que han permès als nostres ciutadans gaudir d’un notable índex de benestar social, i així ho continuarem fent. I com que creiem en les persones, i en el seu benestar, des de CiU s'ha intentat portar a terme iniciatives polítiques que permetin facilitar majors recursos a aquells qui ho necessiten, persones grans, col·lectius amb risc d’exclusió social, joves..etcètrea. Hi ho fem des de tots els àmbits de decisió, Ajuntaments, Parlament de Catalunya, i Congrés dels Diputats. Iniciatives socials que normalment es troben amb l’oposició d’aquells partits progressistes i d’esquerres, que es defineixen garants de les polítiques socials. En aquest context, el 14 de desembre de 2006, les Corts espanyoles van aprovar la Llei 39/2006, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència. Durant tot el tràmit parlamentari de confecció i esmenes del projecte de Llei, CiU va dedicar grans esforços per tal d’aconseguir que l’anomenada Llei de Dependència, fos una llei eminentment social, destinada realment a ajudar a les persones en situació de dependència, i a les seves famílies. Des de CiU no es volia que s'aprovés un text legislatiu estèril, de difícil o impossible desenvolupament i compliment, però no ho vam aconseguir. Per això s'hi va votar en contra, perquè no s'estava d’acord que el govern d’esquerres (PSOE, amb el suport incondicional d’ERC, IU-ICV) aprovés una Llei de cara a la galeria, una Llei-aparador, que no tingués una aplicació real, que no donés resposta a les necessitats d’aquest gran col·lectiu, i que a la vegada, vulnerés el nostre Estatut d’Autonomia. El resultat d’aprovar una Llei de cara a la galeria el trobem ara, dos anys després de la seva aprovació, la Llei no s’està podent desenvolupar, els diners no arriben, els pressupostos s’ajusten, i estem on érem fa dos anys, o millor dit, pitjor que fa dos anys, en el sentit en què, amb l’aprovació d’aquesta Llei-aparador, es van crear unes expectatives entre els ciutadans, que difícilment es podran complir.
Un altre exemple del tarannà social de CiU el trobem al Masnou, on fa poc més de mig any, el Grup Municipal de CiU va presentar una moció en la què s’instava a l’equip de govern a instaurar l’anomenat servei de “menjar sobre rodes”, una altra iniciativa de caràcter social, destinada a poder prestar el més bàsic dels serveis, com és el d’aliments, a les persones en situació de necessitat. És una realitat que, cada cop amb major mesura, les persones grans i altres col·lectius en situació d’exclusió social, desatenguin, per diferents motius, la seva alimentació, arribant a situacions de malnutrició. Per aquest motiu, el Grup de CiU va presentar aquesta iniciativa amb la finalitat de poder oferir un servei de menjar a domicili, prestat per educadors socials, amb la finalitat de poder prestar aquest servei bàsic d’aliments als més necessitats. De moment, la iniciativa s’està trobant amb els pals a les rodes i les traves constants per part del govern municipal, un govern d’aquests que es proclamen progressistes, d’esquerres i garants de les polítiques socials (PSC-ICV).

Ahir, sabent que els Barça-Atlético de Madrid, sempre són sinònim d’espectacle, vaig anar a l’Estadi per primera vegada aquesta temporada. Evidentment, no podia haver escollit una nit millor per gaudir d’un partit del barça. Realment, no recordo haver presenciat un partit com el d’ahir, senzillament, espectacular!
I per acabar d’arrodonir la festa culé, avui he assistit a l’estrena de l’ACB al Palau Blaugrana. El derbi català entre el Barça, i l’etern rival, la Penya, també reunia tots els ingredients per ser un gran espectacle, i així ha estat. Victòria clara d’un Barça que ens fa recuperar novament la il·lusió, i ens permet afrontar el futur amb més tranquil·litat després de la desfeta a la lliga catalana. Espectacle, victòria, i revenja, el què hem viscut aquest migdia al Palau.
Esperem que tant l’equip de futbol, com el de bàsquet, ens facin vibrar al llarg d’aquesta temporada que no ha fet res més que començar!

Unes temporades enrere, quan el Barça encara desprenia aromes de victòria, unes de les frases més famoses que van marcar els apassionants duels contra el Chelsea va ser aquell “en Barcelona se puede ver teatro y del bueno”, del gran José Mourinho. Aquell comentari va irritar a la parròquia culé, qui va acomiadar al tècnic portugués de l’estadi amb el càntic de “Mourinho vete al teatro”.
Doncs bé, després de les darreres turbulències polítiques que està vivint el nostre país com a conseqüència de la negociació del nou finançament de Catalunya, podríem traslladar aquelles paraules de Mourinho a l’àmbit polític. El PSC, i molt especialment el seu primer secretari i President de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, estan fent teatre i del bo, amb la col·laboració estel·lar (special guest star com dirien les sèries americanes) de Pedro Solbes i del PSOE.
Però hi ha algú capaç d’empassar-se tota aquesta pantomima de l’estira i arronsa sobre finançament que estan portant a terme els representants del PSC i del PSOE? Realment hi ha algú que es cregui l’amenaça feta pel President de la Generalitat (PSOE) de poder votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat si no hi ha un bon finançament per Catalunya? Crec que és una vergonya i una indecència política intentar treure rèdit electoral a costa de Catalunya i del seu finançament. Tant baix és el nivell polític d'aquests governants? La resposta és clara, més quan un govern no és capaç de complir el què disposa en les seves pròpies Lleis, com és el cas de l'incompliment de l'Estatut (Llei Orgànica, dit sigui de pas). Estem veient com n’hi ha que intenten treure vots inventant-se un problema lingüístic on no existeix, altres juguen amb el terrorisme i les víctimes per esgarrapar-ne uns quants més, i ara toca el finançament de Catalunya, per evitar perdre’n. I tot plegat perquè? Per demostrar que el PSC i el govern de Catalunya es mostren forts (només en aparença) davant de Madrid, i que a la vegada, el govern de Madrid i el PSOE es mostren forts davant les “súpliques” dels catalans? Doncs aquesta és l’obra de teatre que s’està representant en aquests moments al nostre país. Llàstima que el final acabarà, com sempre, amb cafè per tothom.